Ahir vaig veure l’Irlandès. La veritat és que havia rebut bastant males crítiques i era d’aquelles pel·lícules que fa mandra veure perquè no n’esperes res de bo. Tampoc m’acabava de convèncer aquesta reunió de vells actors (Pacino, Pesci, De Niro, Keitel) i el seu rejoveniment digital… Tot plegat em semblava que era no donar oportunitats a nous actors, siguin de l’edat que siguin, joves o vells.

M’encanta l’Scorsese, he gaudit com ningú de “Mean Streets”, “After Hours”, “Taxi Driver”, “Goodfellas” o “Casino”, i la veritat és que encara em queden molts films seus per veure. Sempre he trobat el seu cinema fresc i arriscat. Sense que ningú et digui res, reconeixes quan una pel·lícula és seva, i no només per la temàtica, el ritme dramàtic o com narren les veus en off que sovint utilitza. Té una marca personal, que segur que es podria analitzar, però que en tot cas, és el mínim que podem demanar a un artista, que sigui sincer i que ens expliqui el que vulgui o el que li demanin que expliqui des de la seva veritat.

L’Irlandès ens situa en un període que coincidiria amb Casino i Goodfellas, i sembla un complement, una explicació enciclopèdica d’aquests temps. Personalment, no m’ha arribat de la mateixa manera que les altres pel·lícules que he comentat. No tinc clar fins a quin punt l’encartonament que he percebut era quelcom buscat per l’autor. Al cap i a la fi, l’Irlandès està narrat des del punt de vista d’un gàngster jubilat. Els últims 30 minuts els dedica a mostrar les penúries d’un home gran i sol, com molts avis que no són gàngsters. És arriscat i curiós. Si aquesta era la intenció, té tot el sentit del món aquest càsting ple de velles glòries, que ens els intentin mostrar com més joves del que són, ja sigui mitjançant maquillatge, dobles d’acció o rejoveniment digital. Entenc que aquest repartiment no l’hauria fet per reunir una col·lecció de figures del gènere, sinó més aviat per tot el contrari, per donar al film l’encarcarament que necessitava.

El que no he aconseguit entendre és perquè utilitza el zoom digital i algun croma bastant barroer, o el perqué de l’escena en què un De Niro rejovenit i accelerat dona una pallissa poc creïble en pla general a un quiosquer… M’ha donat una certa sensació de deixadesa que no havia vist a Goodfellas o Casino, on tot semblava perfectament lligat, tant narrativament com audiovisualment. Sempre em quedarà el dubte raonable de si és buscat o no.

 

Josep Oller Baldrich

Barcelona, 23/04/2020